A mitges vacances d’estiu vaig rebre un correu on la gent de la revista Cuina em convidaven a participar en el primer concurs per a blogaires gastronòmics en el marc del primer dia Cuina 2012, el 22 de Setembre a Manlleu.

 

No cal dir que el suggeriment em va afalagar i es va convertir en tot un repte per diversos motius: En primer lloc, l’organitza la revista “Cuina” a la que estic subscrit i m’encanta, en segon lloc el concurs està destinat només a blogaires, en tercer lloc un jurat determinarà els finalistes i guanyadors sense la intervenció dels vots del públic (fa temps vaig decidir no participar en concursos que es basen en el nombre de vots rebuts) i per últim, la proposta havia de girar entorn a la cervesa que m’encanta però que lluny dels estofats i guisats, no l’havia fet servir mai.
Així doncs, vaig aprofitar la distensió estiuenca per a cavil·lar entorn a la recepta. Vaig parlar-ne amb l’Oriol i el Joan, friquicuiners com jo que em van ajudar moltíssim i també vaig comentar el tema amb la família.
Per mi era fonamental escollir bé la cervesa ja que determinaria el resultat final, però quina?. En unes vacances a Còrsega havia provat la Colomba, macerada amb fulles de maquis i la Pietra, feta amb farina de castanya. Les dues em van semblar una bona opció però em va ser del tot impossible trobar-ne. Aleshores, un bon dia vaig sentir per la ràdio que al Montseny havien fet una nova cervesa amb castanya de la mà de les cerveses Ausesken!!! Allò era un senyal, ho havia de fer amb productes de casa nostra. Havia d’aconseguir-la com fos i fer girar el plat entorn seu.

 

Volia defugir dels estofats i guisats al forn i com que no soc gens de postres vaig decidir provar amb arròs. Faria un risotto! però de què? si la cervesa incorporava farina de castanya… el plat havia de dur castanya torrada, clar. Anava avançant però encara hi havia aspectes pera lligar. Hi poso brou? Amb quin formatge? com que això em va començar a atabalar, vaig decidir avançar i buscar la cervesa i les castanyes.
Després de donar unes quantes voltes, finalment vaig contactar amb l’empresa Castanya de Viladrau que molt amablement em van fer arribar els ingredients necessaris (milions de gràcies, Albert, Quim i Anna).
Ara només quedava resoldre la cocció. Coure només amb cervesa sense fer servir brou ni aigua era un risc però vaig decidir provar-ho ja que volia donar un protagonisme especial a aquella cervesa que tant m’havia costat trobar. Tal i com em va suggerir l’Oriol, calia suplir-ho amb un bon sofregit fet a consciència.

 

Alea Jacta est, que deien els romans!! Així és com ho vaig fer:

 

Ens caldrà: 2 cerveses de castanya de 33cl, 6-8 castanyes torrades, 180gr d’arròs, mitja ceba, tomàquet concentrat, mitja botifarra negra, 3 alls, farigola, oli de tòfona, 200gr de formatge parmesà en pols (o pecorino), oli d’oliva i sal.

A part de la cervesa de castanya i les castanyes que son de Viladrau, la ceba seca és de Coll de Nargó, la botifarra negra és de Puig-Reig, l’arròs del Delta i la farigola és del bosc del costat de casa…

 

Preparació: En primer lloc, tallem la ceba petita i la posem a coure amb un bon raig d’oli i a foc molt lent. Remenant sovint fins que, passades un parell o tres d’hores estigui caramel·litzada.

 

 

La separem i amb el mateix oli, posem a coure un gra d’all tallat amb sis castanyes a trossos. Quan l’all comença a estar ros, afegim l’arròs i li donem un punt torrat. Un cop veiem que ha començat a agafar color, afegim la ceba, la botifarra negra tallada petita i una cullerada petita de tomàquet concentrat. Remenem sovint per a que no s’enganxi ni es cremi.

 

 

Mentrestant, preparem una picada amb una castanya, l’oli de tòfona, la farigola, sal i una mica de cervesa.

 

Quan ja té un color i una textura homogènia, pugem el foc i afegim la cervesa a poc a poc per a que l’arròs es vagi coent sense que bulli. L’anem abocant periòdicament i remenant per a distribuir la cocció.

 

Quan tinguem les dues cerveses abocades, tirem la picada i el formatge sense parar de remenar durant un parell de minuts. Tanquem el foc i tapem durant cinc minuts més. Ja es pot servir.

 

 

La sorpresa va ser quan em van comunicar que era un dels finalistes!!! Em va il·lusionar moltíssim i vaig veure l’esforç recompensat, cosa que no passa sovint…

 

La sorpresa es va arrodonir el dissabte 22 de Setembre a Manlleu quan em van comunicar que era el guanyador en la modalitat de recepta tradicional!
No podia fallar, Joan i la Marta van venir a xafarejar i aquests, porten la sort allà on van!!!
Una recepta i un dia rodó.

 

Podeu veure la crònica de la jornada als següents enllaços de la revista CUINA i dels companys blogaires (si en falta alguna, me la feu arribar):