No us ha passat mai que de forma sospitosament espontània us topeu repetidament amb la mateixa cosa?? 

Durant el que portem de dos mil tretze a mi m’ha passat amb la Gratin Douphinoise!! he passat de no saber què era a topar-m’hi repetidament fins que, com no podia ser d’una altra manera, ho he fet a casa. 

Els divendres la canalla està fosa i al vespre, haig de fer-los sopar aviat si no vull que es quedin amb el cap clavat al plat. Normalment esperem a la mare per a sopar tots cinc però els divendres és gairebé impossible. Tan és així que el divendres en qüestió, quan la mare de les criatures va tornar de treballar dos dormien al menjador i l’altre anava com una ànima en pena fent tentines de son.

Tocava verdura, n’havia sobrat poca i en vistes del panorama, vam decidir fer-nos alguna cosa ràpida. L’únic que encara aguantava dempeus encara s’havia d’enllestir la motxilla per la sortida amb el Cau de l’endemà així que vam decidir que soparíem en mitja horeta. Temps suficient per a la Gratin??? segur que sí…

Vaig agafar un parell de patates vermelles (de blanques no en tenia) i un cop pelades, les vaig tallar amb mandolina ben finetes. En una safata ben untada d’oli d’oliva vaig començar a fer els pisos de patata, formatge, orenga, sal, pebre i mantega. Així successivament fins a tres pisos i amb alguna variació de formatge a cada pis (emmental, cabra, pols, bola…)

Amb deu minuts va estar preparat i ho vaig posar 10′ al forn amb el foc per dalt i per baix i  cinc minuts només a gratinar. Com sempre que faig alguna cosa a forn, vaig lligar-lo curt per a que l’invent no es torcés.

Vam acompanyar-lo d’una mica de pa acabat de torrar i un vi blanc Albet i Noya (xarel·lo de 2012) un punt fresquet que va arrodonir un sopar deliciós…

Lluny de poder fer un sopar romàntic-improvisat, el gran de casa que encara cuejava es va dedicar a posar-nos música per l’ordinador però això sí, amb discreció…