Bodegó a càrrec de Cuinetes i La Bordeta….
Hauria de fer memòria per a recordar la darrera vegada que vaig fer croquetes (…suposo que les echaurren que ronden per aquí) i és que el cicle de les sobres i la cuina d’aprofitament a casa fa que no hi hagi mai prou material per a fer-ne. 

La carn d’olla m’encanta menjar-la sencera acompanyant la verdura del caldo amb una bona cullerada d’allioli o de maionesa amb all, i de pollastre rostit no en queda mai en una taula de cinc…

Ves per on però, el diumenge vaig arribar a casa després d’un cap de setmana familiar amb un pollastre gran, formós i acabat de descongelar que calia ventilar aviat. Vaig recordar que tenia acumulades forces carcasses de pollastre congelades i calia actuar amb celeritat per a airejar una mica el congelador amb previsió d’una setmana intensa amb necessitats gastronòmiques variades (excursions infantils, aniversaris, dinars amb avis i tiets…).

El primer de tot va ser fer un bon caldo de pollastre amb tot el material que rondava per casa: cinc carcasses de pollastre, un parell d’ales, dos talls de cansalada, cinc pastanagues, una ceba, quatre branques d’api, un tros de col, un os blanc de pernil, dos retalls de greix de pernil ibèric i cinc patates. És tot el que vaig poder arreplegar….

Amb el caldo i la verdura vam fer com sempre, sopa de pasta i crema de verdures i amb el pollastre i els dos talls de cansalada vaig decidir fer croquetes! 

No vaig fer res d’especial i els que hi esteu més avesats a fer croquetes no descobrireu res de nou però li vaig posar els cinc sentits i molt de carinyu ja que si la cosa sortia prou digne, les aprofitaria per a l’aniversari del Jan, el petit, que ahir va fer sis anys. 

Així doncs, vaig posar a sofregir una ceba a foc molt lent i al cap d’una estona hi vaig tirar un all picat. Mentrestant un cop desossat tot el tall el vaig abocar a la mateixa paella i a foc molt i molt lent, vaig deixar que tot plegat s’anés amarant. Em va sortir algun tros de col i api que vaig deixar i alhora que triava les últimes menudalles de pollastre del cul de la cassola, ho vaig esprémer reiteradament per a aprofitar el caldo que encara hi rondava. Quan tot plegat duia una estona xup-xupejant, vaig afegir sal, pebre i all en pols, un parell de cullerades de farina i vaig remenar fins que va quedar tot ben lligat. Al cap d’una estona mig got de llet i una cullerada de vobril tot deixant coure de nou vigilant que no s’enganxes.

Un cop refredat, vaig donar-hi forma a mode “tres queixalades” com les de tasca o taverna (ja ho diu la meva sogra que soc una mica “garrulo”), i els hi vaig fer el doble arrebossat propi també de les echaurren.


Per haver-me estrenat amb les de sobres de pollastre estic molt satisfet. Quan a la taula hi ha racionament i mirades de reüll per a comprovar qui n’ha menjat i quantes vol dir que la cosa ha funcionat…oi?. Tot i que el protagonista de la nit va ser el peque, les croquetes li van fer certs moments d’ombra.

No res, així va anar i el menda més feliç que un tornavís,…especialment per una celebració enguany tan sentida