COCA D’AMETLLES I XOCOLATA

/COCA D’AMETLLES I XOCOLATA
Repartint-nos la sobretaula d’una calçotada d’aniversari, vaig veure que corríem el risc de quedar inundats pel cafè que tothom es brindava a dur i sense pensar-ho gaire vaig auto proposar-nos per a dur alguna cosa de postres…

Aquell missatge per correu electrònic va estar a punt de costar-me la dignitat culinària ja que al mateix matí i a menys de mitja hora de marxar cap a la convocatòria, encara ho tenia tot per fer…

Mareta meva, tan fàcil que seria fer un parell de cafeteres i llestos!!! sempre em passen coses d’aquestes! Em vaig imposar la calma del supervivent i vaig començar a cavil·lar…

Tenia al congelador una mica de massa de pizza que m’havia sobrat del darrer divendres que n’havíem fet i també tenia una mica d’ametlles crues que havíem torrat feia uns dies. – Doncs amb això, nano…t’has d’espavilar!  vaig dir-me a mi mateix…

I així és com va anar tot plegat:

Vaig triturar les ametlles i les vaig barrejar amb la massa de pizza juntament amb un parell de tasses de sucre i un grapat de matafaluga (anís en gra).  Ho vaig passar pel corró sobre d’un full de paper vegetal i li vaig donar forma rectangular i al forn durant deu minuts a 150º. Quan el vaig treure i tastar estava clar que allò es podia millorar… però ràpid, ràpiiiiiiiiid!

Vaig desfer una mica de xocolata per a cobertura i amb l’ajuda del Roc, vam pintar tota la coca i corre que no arribem, vam marxar amb el fuet al cul!

Quan van aparèixer els postres, el Guiu anava tot cofoi amb la nostra coca…quin patir!

Amb un parell de cops de ganivet la vam esberlar i com qui res, vaig anar seguint de cua d’ull l’evolució de l’invent. 

Si em despisto em quedo estràbic buscant-la!!! Bufff per sort, havia resultat i de lluny a mode de brindis, algú va cridar preguntant per qui l’havia fet amb cara de satisfacció (proporcional al vi i destil·lats que ja rondaven feia estona…) seguit d’uns quants que li donaven la raó i miraven cap a on jo estava arraulit. 

La conclusió és que …no es pot anar així per la cuina !!! hehehehe 
En aquest àpat d’aniversari, érem una bona colla i amb quatre coses en vam tenir prou per a compartir un dinar agradable i col·lectiu…salvant les distàncies, una mica com la nova iniciativa d’intermón “Taula per a 7000 milions”. Amb 2€ garantim els cereals d’una persona de Sahel per una setmana!!!! Entreu, informeu-vos, col·laboreu i compartiu….


2012-11-28T14:15:00+00:00 28 de novembre de 2012|

6 Comments

  1. Cuinetes 28 de novembre de 2012 at 17:13 - Reply

    Me'n faig creus que te'n sortissis en tant poc temps per preparar res!!!
    Jo crec que m'hagués rendit i hagués sortir a comprar una coca al forn!
    Sort del Roc que et va ajudar que sinó no te'n surts! #loqyotediga 😉
    Petons Beumix!

  2. Els fogons de la Bordeta 28 de novembre de 2012 at 20:21 - Reply

    Ole tuuuuuu! Es nota que ets un macho alfa que te'n pots sortir de les situacions més al límit! xD jajajaja Fa una cara boníssima… però estic amb la Nunix, es nota el toc del mestre Roc! 😉
    Petonets!
    Sandrix

  3. Marina A.F. 29 de novembre de 2012 at 6:32 - Reply

    Molt bona idea, Jordi!!!

  4. Gemma 29 de novembre de 2012 at 8:12 - Reply

    Quina inventiva, acabes de fer una lliçó magistral d'improvisació culinària, je je je…
    Estic segura que la coca va tenir l'èxit que es mereixia 😉

  5. Lídia 29 de novembre de 2012 at 10:02 - Reply

    jajajaja, treballar sota pressió diuen que va molt bé! i la teva coca va swer un èxit, visca l'ingeni!!

  6. Tot és bo el que l olla cou 30 de novembre de 2012 at 12:20 - Reply

    Nunix, em diuen "Beumielràpid". Tens tota la raó, un cop més va aparèixer i veient el parcal va dir -puc pintar?? -sí, fill sí,…pinta que vaig a la dutxa!!!

    Sandra…estic pensant fer una nova secció al blog que sigui "cuina al límit" però al límit de debò. Uau, podria ser un programa de tele i tot!!! hahahahah vols ser la primera concursant??? vaaaaaaa

    Gràcies Marina!

    Gemma, és de les poques coses que la família no para de preguntar-me quan la tornaré a fer!!! i és un postreeeeeeeeee hahahahah

    Tens raó Lídia tot i que prefereixo treballar amb una certa tensió que amb pressió, res un matís personal fruit d'haver-ne viscut moltes d'aquestes…

Leave A Comment