A la majoria de gent, cap al migdia se’ns queda un budell buit. A la meva feina, cap a quarts d’una, comencen a aparèixer fruits secs i fa uns dies, aquest ritual va donar peu a una tertúlia informal sobre el torrat casolà de dels fruits secs. 

La Mònica va cantar les excel·lències de les ametlles amb un puntet d’oli i força sal. Jo vaig explicar aquelles nous de macadàmia que em vaig trobar al Grec Gastronomia i de mica en mica, la boca em va anar fent salivera.

Total, que per la tarda, ens van quedar uns vint-i-tres minuts entre que un sortia d’esport i anava a una festa d’aniversari. Una eternitat en la nostra rutina habitual!!! i és clar, vam aprofitar per a comprar. Quan vaig passar pel mostrador de fruits secs va caure sospitosament un paquet d’ametlla crua i amb pell, la història no havia fet més que començar…

Al cap d’unes hores, un cop més la tarda es va embolicar, un s’havia deixat una jaqueta “porai” que vam haver d’anar a buscar, l’altre feia deu minuts que esperava a la porta de casa encara buida, un tercer s’havia adormit al cotxe tornant de la festa i per acabar-ho d’adobar, on vaig mal aparcar no deixava passar el bus de torn. Anàvem tard, molt tard!

Grans problemes, grans solucions! Un, dutxa i a dormir, l’altre, deures i pijama i el tercer, a la cuina i parar taula. Soparíem el cus-cus del dia abans i per postres…una sorpresa!!!

Les expectatives dels postres van ajudar a aguantar les parpelles obertes durant el sopar però calia actuar ràpid! 

Com sempre, el Guiu va acabar el primer i me’l vaig endur a la cuina a buscar el paquet d’ametlles. Tot i que la Mònica escalda primer les ametlles abans de passar-les per la paella, nosaltres vam tirar pel dret. Vam agafar una paella petita i tot i li vaig dir que posés només una “punteta” d’oli, el paio va regar-la com aquelles “nenes maques al dematí”. Bé, tot i amb massa oli, vam abocar-hi el paquet i vam remenar una bona estona. Desprès d’uns instants de silenci remenant les ametlles olioses i fumejants el Guiu m’etziba un “- i la sorpresa?”. La didàctica, un cop més m’havia fallat!

Al cap d’una estona teníem un plat d’ametlles torrades, saldes i calentones. Vam passar del “-però pare, ja saps que no m’agraden les ametlles” al “-pare, demà me’n puc endur a l’escola?”. Xapó!

Més que una sorpresa en el sentit literal de la paraula, vaig sorprendre a la canalla amb una cosa tan simple com unes ametlles torrades que ells mateixos van fer i menjar. 

Uns postres diferents per a un sopar de tardor atrafegat. Aquesta nit, la recordarem durant un temps, per les ametlles i per moltes altres coses…