Fa uns dies vam convidar a l’Aleix i la Mònica amb la intenció de fer la sobretaula que ens va faltar el darrer cop però clar, per poder fer una sobretaula havíem d’entaular-nos de nou. Cap problema!!

La Berta i el Gerard ens havien dut un bon assortit de carabassons de Coll de Nargó i tot i que jo havia patit un fiasco monumental en un arròs caldós de muntanya dies abans, em vaig armar de coratge i em vaig treure això de la màniga.

  


Un cop més, es tracta d’una recepta simple que admet múltiples variants, sobretot en la verdura protagonista.

Per a fer-lo ens caldrà: un pollastre tallat a vuitens, oli, farina, sal, carabassó (un o dos en funció de com sigui de gran), pebrot verd i vermell (una rodanxa de cada), una ceba, dos alls, un farcell de llorer amb farigola (o herbes silvestres al gust), 1 tassa de cafè de conyac, un dau de tòfona, dos gots d’aigua (o caldo de verdura). Per a la picada: pa torrat,   tres ametlles i tres avellanes, un gra d’all, julivert, la meitat de la tòfona, oli i sal. 

En primer lloc, posem oli a escalfar i enfarinem el pollastre ja net i salat. Un cop estigui l’oli ben calent, marquem el pollastre i el separem. Amb el mateix oli aboquem la ceba tallada en juliana i l’all amb el foc baix. Passats deu minuts, quan la ceba estigui rosseta, hi posem els carabassons i el pebrot i ho deixem coure cinc minuts, just per a que guanyi un punt exterior de cuit. Afegim el pollastre i ho sacsegem amb compte per a no destrossar-lo. Passats cinc minuts més, aboquem la tasseta de conyac i deixem reduir a foc lent procurant que no se’ns enganxi, posem també la meitat de la tòfona ben trossejada. Tot seguit, aboquem els dos gots d’aigua i tapem per a que “xup-xupegi” durant uns quinze minuts a foc lent. Un cop passats els quinze minuts hi aboquem la picada que haurem preparat prèviament. Per a aconseguir una textura més homogènia, podeu fer servir una mica del caldo de la cassola. Remeneu amb compte i deixeu reposar entre deu i quinze minuts abans de servir

És d’aquells plat que cal acompanyar amb un bon vi, una dosi generosa de pa i com no, amb una bona sobretaula (que en aquest cas es va convertir en una memorable sessió d’hamaques i “tumbones”). I és que les vacances s’han d’aprofitar per jeure i divagar!!!

Fruit de la meva “desconnexió vacancil” sense accés a tecnologia no vaig poder participar a la recepta del 15 del mes d’agost que, mira per on, anava de carabassons!!…Què hi farem, no es pot estar a tot arreu.