A ningú se li escapa que un bon àpat és una bona excusa per a quedar i fer feina. Fa uns dies havíem de trobar-nos una colla per compartir il·lusions, expectatives i frustracions i vam pensar que fer un “joposo” era la millor manera. Per a qui no ho conegui o no s’ho imagini, el concepte fa referència a que cadascú porta una cosa a l’àpat comunitari. És una manera compartida de mostrar la nostra predisposició a l’èxit de la vetllada alhora que deixem al lliure albir les habilitats de cadascú. És el que els americans anomenen “Potluck“.

Llesques de pa torrat amb pernil i brie
El Sergi ens va sorprendre amb una exquisida truita gegant de patata, ceba i botifarra negra, el Jordi amb unes espectaculars llesques de pa torrat amb pernil salat i brie al forn, la Mireia amb un brownie memorable i jo, vaig improvisar el que em va venir al cap de camí al súper. Tenia un bon assortit de cansalada casolana i vaig decidir fer-la servir d’alguna manera. 

Així va ser com va néixer la “Llitera”. 

Ens caldrà: 6 patates grosses, 3 cebes dolces de Figueres, Un raig de soja líquida, 6-8 talls de cansalada, All, julivert, oli i sal


Posem a coure per separat les patates, les cebes i la cansalada: 
  • Les patates les fem al vapor i les aixafem o passem pel passapurés. 
  • Les cebes les potxem a foc molt lent durant una bona estona i amb un raig de soja. 
  • La cansalada la tallem a trossos petits i la rostem ben torrada.

Un cop ho tenim tot cuit per separat, fem la picada d’all i julivert i la barregem amb la patata. Acte seguit apliquem tota la ceba sobre de la patata i per últim, la cansalada. 

Variant: Si voleu fer aquest plat de temporada, podeu substituir la picada d’all i julivert per romesco i la ceba per calçots! 

Ho vaig servir a taula en un bol d’amanida i amb una cullera gran de servir per a que amb una mateixa palada es pogués agafar un conglomerat de patata, ceba i cansalada torrada. 

Va quedar un bol força generós i em va sorprendre gratament veure com les darreres cullerades de l’invent eren cordialment repartides de forma equitativa entre tots els comensals. Total, que es va acabar tot i molt aviat!!

Ho vaig provar també en un àpat familiar a casa introduint també botifarra negra amb la cansalada. Tot s’hi val.

Uns dies més tard, en una de tantes tertúlies culinàries amb en Joan, elucubràvem sobre el possible nom que havia de rebre la proposta. En un primer moment i emulant als grans plats de la cuina creativa del moment, la vam batejar amb el nom: Pastís de patata amb llit de ceba i cruixent de cansalada. No us negarem que se’ns escapava el riure per sobre el nas amb una certa actitud fanfarrona i mofeta…

Inconscientment no vaig donar el tema per tancat ja que el plat m’inspirava una sola paraula, un sol concepte que el definís. Una tarda, parlant amb el Roger i fent aquell exercici tan sa i habitual entre nosaltres de “a veure qui la diu més grossa” em va suggerir d’anomenar-lo LLITERA i amén.

Les fotografies, un cop més, no fan justícia al plat però és que encara no ens ha arribat la càmera que vam demanar als reis…

Bon cap de setmana!!!

El divendres passat (13/04/2012), en el marc dels divendres de taverna que organitza el Mulei, vaig fer unes quantes racions d’aquest plat. Tot van ser opinions bones i elogis culinaris. una mostra d’això és que es va acabar tot i el van acabar batejant com el “guacamole català”.

Vaig sortir molt content i agraït i pensant ja en la propera.

Servit fred en un sopar d’estiu