A moltes cases, els divendres o dissabtes és molt probable que toqui pizza. A casa nostra ens agraden moltíssim però també cal aclarir que des de fa molts anys preferim farcir-les nosaltres. És una manera distesa, divertida i creativa d’introduir a la canalla a la cuina, és una bona manera d’acabar restes de menjar de la setmana i es un àpat que pots fer-lo arrepapat al sofà. Per aquests tres motius, a casa ens encanta!!!

Sovint comprem la base fresca tot i que depenent de la motivació i les ganes també podeu fer la massa vosaltres mateixos.

No ens queden mai dues pizzes iguals! Això és un risc però també és un repte per alhora de combinar ingredients. Per mi s’assembla més a una coca de recapte que a la tradicional pizza italiana. En una mateixa pizza hi distribuïm els ingredients en funció dels gustos de cadascú de manera que a l’hora de tallar-la tothom pugui endur-se el seu petit tresor al plat. 

No tinc la intenció d’entrar al detall en com es fa i què ens cal per a fer-les. Imaginació i valor és l’únic que us cal. Avui per exemple, n’hem fet una amb bacó, ceba i la meitat amb formatge de cabra. L’altre en canvi era de bacó, mortadel·la d’olives i olives farcides (es nota que ens apassionen, oi??). Les dues amb tomàquet a la base i formatge ratllat per a gratinar.

Una de les darreres descobertes ha vingut de la mà de la tieta Clara que ens va suggerir el formatge d’untar en format de petits bunyols de la mida d’una cullereta petita. La textura és suau i molt recomanable. Sovint hi posem samfaina (la de la darrera entrada), culs d’embotit i carn tallats ben petitons, tot tipus de verdures i formatges, mooooolts formatges (que ens agraden més que les olives!). 

 
Jo soc un enamorat de la ceba i a casa semblava que ningú compartiria aquesta passió i acabaria esdevenint el meu “amor particular”. Fa unes setmanes, el Roc i el Guiu van tornar de campaments i el sopar del dia de la tornada, que era pizza evidentment, em van demanar de posar uns bocinets de ceba al que acabaria sent el seu sopar. Em van fer el pare més feliç del món! volien ceba a la pizza!!!. Sempre els havia aterroritzat aquell petit esclat entre les dents al mossegar-la i la combinació aigualida de dolç i picant no els havia despertat mai gens d’entusiasme (sempre l’he hagut de triturar als sofregits….) Avui m’han tornat a demanar ceba! Ja no hi ha volta enrere…Estic emocionat. 
  
I del tomàquet també en podríem parlar una bona estona…però no ho farem, tranquils! Només dir que l’he provat amb tomàquet natural a rodanxes (cal vigilar perquè deixa molta aigua), amb tomàquet fregit de pot (si en poseu massa es menja el gust de la resta d’ingredients), tomàquet triturat de pot (per posar aquest, val més posar-lo natural) i tomàquet sofregit casolà (el de la pasta mal anomenada “Bolonyesa”. Això sol ja és un farcit espectacular) i totes m’han semblat bones opcions. 

Aneu provant i sorpreneu-vos!! Això sí, el farcit ha d’arribar a tots els racons de la pizza. Res de deixar un dit en blanc a tot el perímetre. Cada mossegada s’ho mereix!



Bon cap de setmana!!!